Intent al Pic de la Serrera, 02-01-2009

Per celebrar el nou any, juntament amb la Klaus, el Xavi, la Mabel i jo, pugem a Andorra.

Sortim el dia 1, i pugem a dormir a la vora d´El Serrat.

Divendres, ens llevem, i el dia no acompanya gaire, per no dir gens, el cel, esta gris, tapat, i comença a nevar, una feble nevada, però que no para.....

Amb mandra, sortim dels sacs, i esmorçem.

Una vegada, preparats, arrenquem, sortim del Parking del Pont de Rialb, i enfilem cap al Refugi del Sorteny, l´objectiu, es pujar el Serrera, un pic que la Klaus te pendent, te una espineta clavada.....

Pugem per la pista, i arribem al Refugi. Continuem foquejant, i arribem al trosset del bosc, la veritat, es que tot esta ben blanquet, anem passant entre arbres, i arribem al final del bosquet. Creuem el rierol, i flanquegem , tot pujant fent voltes maries, tornem a creuar el riu, i ja som al costat de la cabaneta.

La veritat, es que el dia es lleig, no para de nevar, molt feblement, però sense parar, i la boira, va entrant, i marxant.

Enfilem per la vall, i finalment arribem a la pala del Serrera, no s´hi veuen traçes, i llavors seguim unes traçes, que continuem vall endins.

Veient que no son les traçes que hem de seguir, les deixem i ens enfilem per un lateral, per trobar la pala del Serrera, una mica més amunt.

Posem ganivetes, i continuem pujant, no hi han traçes, hi les anem obrint.
Arribem a dalt de la proimera rampa del Serrera, i la veritat, es que la boira ens ha engolit, no veiem gairebé res.

La Mab i la Klaus, decideixem, tirar enrera, i el Xavi i jo, tirem una mica més endevant, tot sabent, que sense veure gairebé res, no anirem enlloc.

De fet cinc minuts, més endevant, decidim recular, treiem pells, i començem a baixar.

La neu, esta bona, molt bona, el problema, es la boira, que ens fa perdrre la perspectiva.

Ens trobem amb la Mab i la Klaus, i junts anem baixant.

Arribem a la cabaneta, i anem a buscar una canal de baixada, però la veritat, es que ens encigalem, i baixem per la canal del costat, una canal amb força pendent, més estreta, amb roca i arbres.

Però tot això ho descobrim, quan ja som a mitja canal, i no tenim més remei, que tirar-li cap abaix. Baixem amb més o menys dignitat, tot pensant en les malediccions, que deu d´estar pensant la Klaus!

Però finalment, ella també arriba tota sencera. Una vegada a baix, ens la mirem i flipem, ja que cap s´esperava aquesta encigalada.

D´aqui, ja baixem a traves del bosquet, tot sortejant arbrets, creuant torrents, i arribem de nou, al refugi, continuem baixant per la pista, i de pas donem algun ensurt, a una familia, que no esperava trobar-se uns esquiadors folls, a la pista.

Arribem a la furgoneta, i marxem a Ordino a berenar una xocolata desfeta!!