divendres, d’octubre 23

Hiru Erregeen Mahaia o Mesa de los Tres Reyes, 25-09-09

Aprofitem el pont de la Mercè a Barcelona, i marxem cap al Pirineu Navarro-Aragones, anem a la Vall d´Ansó.
Volem tastar els colors de la tardor, gairebé al Pirineu més llunyà.
Desde Ansó, ens dirigim cap a Zuriza, i d’allà seguim una pista asfaltada fins al Refugi de Linza.
Aparquem , i ens instal·lem al costat del Refugi, gairebé estem sols.
Passem la nit, i ens llevem el divendres.
Ens preparem i ens dirigim cap al Collado de Linza, el nostre objectiu, la nostra idea, és pujar el Hiru Erregeen Mahaia o també anomenat Mesa de los Tres Reyes.
En aquest cim, coincideixen els antics regnes de Navarra, d’Aragó i de Bearn.
La Mesa de los Tres Reyes, és un pic fàcil, però llarg.
Son 1200 metres de desnivell, de fet fins al Collado de Linza, és una hora i mitja, però una vegada arribem al Collado, hem de davallar, per desprès tornar a remuntar a traves d´una pesada tartera.
Finalment comencem a grimpar, i seguint les fites ens trobem a dalt de la Mesa de los Tres Reyes (2428 m. ), on diu la llegenda, que és varen trobar els 3 monarques dels respectius regnes, per parlar, sense sortir dels seus reialmes......
Dalt de La Mesa, ens trobem amb una replica del Castell de Javier, i una estàtua de San Francisco Javier.
Fem fotos, xerrem amb uns companys i baixem cap baix.
La baixada, és feixuga, llarga i dificultosa per la Mabel, que ja nota els més de 1000 metres de desnivell, però xino-xano i amb paciència, anem fent.
Desde el Collado de Linza, veiem el Petretxema, és un pic que també te bona pinta.....
Finalment, arribem al Refugi de Linza, i ens prenem una cerveseta, per celebrar el primer desnivell seriós de la Mabel.
Al vespre, el Pàrking, és va omplint de furgonetes, són gairebé tots bascos, i és curiós, per que per a ells la Mesa de los Tres Reyes, és un cim amb un significat especial.
Ens llevem dissabte, i assistim a una desfilada impressionat de gent cap amunt.
Nal tres buscant la tranquil·litat, ens decidim per anar a visitar la vall d´Erronkari o de Roncal.
A comprar formatge d´ovella!!











diumenge, d’octubre 18

Gra de Fajol, 20-09-09.

Diumenge, 20 de Setembre de 2009.
El Roger, la Mabel i jo, marxem a Vallter.
Feia dies que no sortíem d’excursió amb el Roger, i la veritat en teníem ganes de fer una sortideta conjunta.
Com que te un aniversari familiar, i l’esperen per dinar, decidim fer quelcom ràpid, i sense gaires complicacions.
Optem pel Gra de Fajol.
Pugem a bon ritme, i al Coll de la Marrana, trobem una sortida familiar bastant nombrosa.
Arribem dalt del cim, i fem les fotos de rigor.
Fem un mos i no hi estem gaire estona, ja que hem de baixar ràpid pels compromisos d’en Roger.






Via Ruta del Ferro i Gorgs de Campdevànol, 30-08-09

Diumenge, 30 d´Agost de 2009.
Quedem amb el Xavi i la Klaus, anem a Ogassa.
L’objectiu: La Ruta del Ferro, la via verda que uneix Ripoll i
Sant Joan de les Abadesses.
La Mabel i jo, anem en bicicleta, i la Klaus i el Xavi, van rotant bicicleta i corrents.
És una ruta gairebé plana. Sense molts desnivells i apte per a tothom.
Per acabar el dia, marxem a fer un banyet a uns gorgs propers a Campdevànol.
S’acaben les vacances!




dilluns, d’octubre 12

dissabte, d’octubre 10

Collioure, 18-08-09

Dimarts, 18 d´Agost.
Ja estem de camí cap a Barcelona, per`abans d’arribar a casa, ens permetem la llicencia de desviar-nos del camí cap a casa.
Ens dirigim a Collioure, un petit poble de la costa mediterrània francesa.
Aquí trobarem la tomba d’Antonio Machado.
Abans d’anar a la tomba del Poeta, ens prenem un banyet a la platja.
Encara que sembli mentida, jo crec que es el primer bany a la platja de l’estiu.
Desprès del banyet, fem una cerveseta en una terrassa del poble, i finalment, anem a buscar la tomba del Poeta.
Es una tomba petita, plena de flors, escrits, poemes i fins i tot alguna bandera republicana.
Ens despedim del Poeta, i emprenem el camí de tornada cap a casa.





dimecres, d’octubre 7

Gran Cir, 2592 m., 17-08-09.

Dilluns, 17 d´Agost.
Passo di Sella.
Ens llevem desprès de passar una nit plena de tempestes, de llamps i pluja.
Recollim la paradeta, i enfilem cap al Passo di Gardena.
Aparquem davant de l´Hotel Cir, i ja divisem el nostre objectiu, el Gran Cir (2592 m.)
Preparem el kit “ferrater”, i enfilem per un sender, fins al peu de la muntanya.
Pugem pel camí, a traves d una tartera pedregosa.
Arribem a l’inicií de la via ferrada.
Ens posem el kit “ferrater”, el casco, i la Mabel, passa el mosquetó pel cable de vida....
Desde la seva lesió, no feia res de potent a la muntanya, i esta molt emocionada de retrobar-se de nou, amb aquelles sensacions oblidades.
La ferrada al Gran Cir, te 460 metres de desnivell, i es força fàcil.
En poc més de tres hores, ja hem pujat, hem fet un mos a dalt, tot contemplant el paisatge, i hem baixat.
La baixada, ha estat un pel més feixuga, ja que al haver-hi trams de tartera, a la Mabel, li ha costat força més.
Arribem al cotxe, i descansem......
Naltres també enfilem cap a caseta.....













dilluns, d’octubre 5

Passo di Sella: Una nit amb encant, 16-08-09

Diumenge, 16 d´Agost, mitja tarda.
Desprès de separar-nos, la Mab i jo, ens dirigim cap al Passo di Sella.
Com en els vells temps, abans de que la Mab, és trenques el lligament.
Sols davant el perill…….
La nostra idea, és fer nit al mateix Passo, i dema enfilar cap al Passo di Gardena, per fer el Gran Cir (2592 m.)
Arribem i preparem la Kangoo, per passar-hi la nit.
Fem una passejadeta pel Passo, i veiem que s’acosta una tempesta, ens arraulim a la furgoneta, tot sopant les restes de la pizza que ha sobrat del migdia.
La tempesta, és forta, no deixa de llampegar.
També plou força, i ens fa mandra sortir del cotxe.
Passem l’estona contemplant les tempestes que van venint, la veritat, és maco veure com plou, quan estàs a cobert i darrera d’una finestra….
Finalment, és fa fosc, i sembla que ja plou menys…..
Ens quedem adormits…….



dissabte, d’octubre 3

Via ferrada "Finanzieri", 16-08-09.

Avui també es presenta interessant el dia.
Anem a fer la Via Ferrada “Finanzieri”, una via ferrada “particularment difícil”, amb passos força atlètics, i buscant la verticalitat, o sigui si hi ha vertigen, abstenir-se!
És una via ferrada, a la vora de Canazei, què és on estem instal·lats, i serà la nostra ultima activitat conjunta, ja que la “Companyia de les Dolomites”, avui és dissoldrà, ja que el Xavi, l´Oscar i la Klaus, desprès de fer l’activitat, ja marxem cap a Barcelona, en canvi la Mabel i jo, encara podrem gaudir un parell de dies més de les Dolomites.
Diumenge , 16 d´Agost.
Ens llevem i esmorzem tranquil·lament un Café al càmping de Canazei.
Paguem el càmping i marxem al poble veiem d´Alba-Pernia, on la Klaus, el Xavi i jo, prenem el telefèric que ens puja fins a l’estació de Ciampac ( 2147 m.).
L´Oscar i la Mabel, han decidit pujar del tiron desde Alba, tot caminant, i desprès fer alguna volteta per la vora del Refugi de Ciampac, i desprès de la via ferrada, trobar-nos i baixar tots plegats.
Baixem els tres “ferraters” del telefèric, i prenem el camí que ens porta a l’inicií de la ferrada.
Ens equipem i entrem tot just abans d´una parella, formada per pare i filla.
Al començament de la ferrada, ja veiem que la roca, no es tant agraïda com la de la “Brigata Tridentina”, la roca, és un pel més descomposta.
Deixem passar a la parella que ens trepitja els talons, i seguim endavant.
Arribem a una part on la roca esta mullada, i relliscosa, per a més dificultat, és un tram vertical, sense grapes, i on t’has d’agafar al cable, i tirar amunt.
El Xavi, passa el primer, la Klaus el segueix, i finalment tanco jo.
Amb tot això, cauen pedres de dalt,i la Klaus i jo intentem esquivar-les, però tot just jo estic en la línea vertical de caiguda.
M’ajupo, m’agafo ben fort al cable, i espero a que passin les pedres pel meu voltant, alguna pedra, m’arriba a tocar....( Me cago en su p*** madre... penso per a mi).
Han estan la parella que ens precedia, que van pujant sense anar amb compte de tirar res., i a sobre ni han demanat disculpes ni res...
Amb una mica de por i respecte, tirem endavant.
Hem de pujar fins al Pic de Collaz (2713 m. ).
Arribem a una part molt vertical,fins i tot desplomada, esta molt ben equipada, amb grapes a banda i banda de un díedre.
Disfrutem força, tot tibant-li!!
Ja estem gaire bé a dalt i ens afanyem pujar , ja que el dia s’està posant negre, i fins i tot cauen algunes gotes, que ben aviat, és converteixen en plugim.
Em poso el gore, i a tota castanya, arribem dalt del cim!
No fem ni fotos, i tirem cap a baix, de baixada, trobem uns passamans, i ens agafem per que en algun tram , la roca rellisca.
Ens adelanta un xicot,, que per cert m’ha obsequiat amb la segona pedrada del dia, (m’abstinc de fer públic els meus pensaments en aquell moment).
Ja sembla que deixa de ploure, i ja amb més calma, anem baixant, per un paratge solitari, i que sembla llunàtic.
Arribem a un collet, i prenem un mos.
Continuem fins arribar al Refugi de Ciampac, on ens trobem amb l´Oscar i la Mab.
Prenem el telefèric de baixada, i marxem cap a Canazei, on comprem unes pizzes per endur, que prenem a la mateixa plaça del poble.
Ens separem, amb una sensació de tristesa i uns cap a Barcelona i uns altres cap al Passo di Sella, on la Mab i jo, passarem la nit.