diumenge, de març 29

Descobrint la Vall de Ransol, 28-03-09

Ransol, nom d’algun guerrer mitològic, podria ser? Per que la majoria dels topònims Pirinencs , servirien per a anomenar personatges del imaginari mitològic.
Però no, no es cap personatge de la nostra imaginació, Ransol, és un petit raconet d’Andorra, allunyat de la massificació d’altres vall Andorranes, ja sigui la de Sorteny, o la d´Incles….
La veritat, ja feia temps que tenia ganes de fer-li una visita, una descoberta de la zona, per veure les possibilitats que oferia.
Així, que tenint present que la meteor,no ens acompanyaria gaire, tot confiant que les prediccions més optimistes, es complissin. El Xavi i jo, ens engresquem a pujar-hi el divendres a la nit.
Dormim al final de la pista enquitranada, al llevar-nos, veiem que el dia, esta tot emboirat, i que a la nit, ha plovisquejat.
Esmorzem, i ens equipem, l’idea seria fer el Pic de la Coma de Seignac, o el Pic de la Pala den Jan. Veient que el temps no te pinta d’aguantar massa, ens decidim pel Pic de la Pala den Jan.
Creuem el pont de pedra, que creua el Riu dels Meners, i intentem seguir el camí d’estiu, que porta fins al refugi.
Anem guanyant alçada, a traves del bosc, en un moment donat, no ens adonem que el camí segueix cap a l’esquerra, i ens despistem i pugem a traves d’un dels torrents que baixen de la Coma de Varilles.
Quant ens adonem de la pífia, ja es tard, i decidim continuar remuntant el torrent, ja que tot i que es força dret, encara és deixar pujar prou bé.
A la sortida del torrent, decidim fer un llarg flanqueig a l’esquerra, per anar a buscar el Refugi de la Coma de Jan. El veiem a l’altre banda de la vall de Ransol. Pensem que no val la pena anar-hi, ja que la baixada per allà, no serà gens disfrutona.
Veiem que a la nostra dreta, tenim la Portella de la Coma de Varilles, i decidim que val la pena , intentar pujar-hi, per almenys gaudir la baixada d’aquella pala.
Dit i fet, tornem a fer un flanqueig a la dreta, i comencem a remuntar en direcció la Portella.
El temps, va a pitjor, i va nevant cada cop més intensament.
Així que a mitja pujada, ens desviem a l’esquerra, per arribar a uns grans rocs, i allà, decidim treure pells, i baixar, abans la cosa s’emboliqui més.
Baixem per una fina capa de neu pols, tot lliscant per uns tubets, la mar d’entretinguts.
Anem a buscar l’entrada del torrent de pujada, i ens llencem , la neu al torrent, ja esta una mica tova, i fent ski-arbring, arribem al final del torrent, ja estem a la vora de les cases, i apurant lla neu, per tal de no treure els esquis, arribem a la furgo.
Encara hem fet quelcom, ni que sigui descobrir les moltes possibilitats d’aquesta preciosa Vall.

En color rosa, més o menys el cami seguit de pujada, i en color blavos,el de baixada.









4 comentaris:

Joan González ha dit...

HOLA ALEX...COMPRAT UN "GPS"...JEJE, ULTIMAMENT NO FAS MES QUE PERDRET...

SALUT
JOAN

Mab ha dit...

Ja, ja, Molt bo, Joan!!

Ens treus del Bastiments i ens perdem...

Pekas ha dit...

Mira que Andorra es un "pais petit"... pero la de lugares y sitios recónditos y desconocidos que tiene... :-)))

Salut i muntanyes... !!!

el yeti ha dit...

Joan: no crec que em compri un GPS, també te la seva gracia perdre´s, no creus?
De totes maneres, si que anem una mica perduts a vegades, jejejeje!!

Mab: El bastiments per on para, es que em sona i no se de que?

Pekas:Andorra, es un pais petit,molt pett, pero en aquelles valls solitaries, silencioses, allunyades de la remor dels centres comercials, tu et sents encara més petit...La veritat, es que esta plena de racons encantadors, que esperem que la ma de l´home no faci malbé.