dilluns, de setembre 14

"Cengia Martini", una ferrada "diferent", 13 d´Agost de 2009.

Dijous , 13 d´Agost. Vora quarts de nou, ja estem esmorzats.
Ens hem traslladat de zona, ara estem al Passo de Falzàrego (2107 m.).
Hem passat la nit a l’estació del telecabina.
La Klaus i jo, agafem el telecabina, per pujar fins el Refugi Lagazuoi (2730 m.), el Xavi, puja corrents i la Mabel i l´Oscar, pugen caminant xino-xano.
Dalt de tot, la Klaus i jo, esperem al Xavi, ja que volem fer la”Cengia Martini”, de baixada.
La “Cengia Martini”, és una via ferrada diferent, és una sèrie de galeries excavades al cor de la muntanya Lagazuòi Piccolo.
L’objectiu, d’aquesta sèrie de túnels, és ben bé una “bestiesa”, els Austríacs, dominaven la muntanya, i els Italians, els hi volien prendre, llavors van decidir atacar la muntanya a base de fer túnels, per anar pujant a traves d´ella i guanyar la posició als Austríacs. Els Austríacs, també varen fer un túnel, per agafar per sorpresa als Italians, i aquestos a la seva vegada, van fer un altre túnel, per despistar al Austríacs.....
Entre uns i altres, van realitzar 5 voladures descomunals que van alterar la fisonomia de la muntanya.
Com dirien Asterix i Obelix: “...estan ben bojos aquest romans.....”
Ens trobem amb el Xavi, i iniciem la nostra ruta a traves d’aquesta “ferrada” diferent. Fem una ullada als refugis que hi ha a dalt de la cresta de Lagazuòi Piccolo. Hi han cartells que ens fan adonar que la vida en aquelles “trinxeres” no deuria ser gaire fàcil per cap dels dos bàndols.
Sortim del Refugi Lagazuoi, i carenant per la cresta ens dirigim a l´entrada de la galeria “Cengia Martini”.
Ens posem els cascos i els frontals, l’arnès i el dissipador, no calen.
Aquesta galeria va ser reformada fa uns anys, i esta equipada amb un passamà, per evitar relliscar en algun del passos humits de la galeria.
Anem baixant amb molta cura, ja que a vegades ens emportem alguna relliscada.
També ens anem creuant amb força gent que fa de pujada la “Cengia Martini”.
Finalment arribem al final de la galeria i veiem la llum.
Aprofitem per fer un mos, i sortim a l’exterior de la muntanya.
Ara tant sols ens quedar seguir el camí i arribar al Pàrking del telecabina
Intercanviem impressions amb uns “ senyors” italians que vigilen amb binocles l’evolució d’uns escaladors a l’aresta de la Tofana.
Continuem baixant pel sender.
Al pàrking ens trobem amb l ´Oscar i la Mabel, que desprès de pujar caminant fins al Refugi, han baixat amb el telecabina.














3 comentaris:

Joan González ha dit...

HOLA, UN LLOC MOLT INTERESANT....ESTEU MOLT ATREVITS ULTIMAMENT... A TOPEEEEEEEEE

SALUT
JOAN

Gatsaule ha dit...

Genials les ferrades dolomítiques! Molt bé Clàudia, tot i que amb aquest casc sembles més aviat una combatent austrohongaresa....

Klaus ha dit...

Jaja, la veritat és que si, se m'ha quedat una mica vell, però és que li tinc carinyu!!!!