Montardo, 2883 m. 22-11-09.

Diumenge, 22 de Novembre. 6,15 del mati.
Sona el despertador,i ens comencem a despertar, hem dormit al final de la pista que va de Arties fins al Pontet de Rius (1650 m.)
A l’autocaravana del costat la gent del Foment, ja ha començat a fer soroll, i ja no queda més remei que llevar-se.
Avui toca pujar el Montardo (2883 m.), una de les muntanyes, que tot i no ser la més alta de la Vall d’Aran, si què es una de les més emblemàtiques, i amb millor vistes de la contrada.
Aquesta vegada, la Fomentada, som: La Christine, l´Oscar, el Miquel J., el Miquel P., el Jordi C., el Josep Mª, l’Imma, la Mab, el Basilio i jo.
Esmorzem i vora quarts de vuit, arranquem en direcció al Refugi de la Renclusa
(2010 m.).
Allà recollim a l´Antonio i el Jordi S., que van pujar a passar la nit, al Refugi.
Una vegada, tenim tot el grup a punt, comencem a pujar en direcció el Coret de Oelhacrestada (2470 m.)
Ens encigalem entre el grans blocs granítics, ja que entre la espessa boira, i la neu que cobreix les fites, perdem el camí.
Finalment arribem al Coret de Oelhacrestada. Trobem les fites que ens guien cap al Montardo, i les seguim.
Quant ja estem remuntant les primeres pales nevades, la boira desapareix, i el dia ens regala unes precioses vistes del proper Estany des Monges, i del cims més propers.
Continuem enfilant cap amunt, i finalment ens plantem davant de la pujada final.
No calen grampons, ja que la neu, no esta gelada, ni excessivament dura, i a més ja hi ha traça oberta.
La Fomentada,arriba dalt del cim, tant sols amb l’excepció del Jordi S., que ha tingut que abandonar.
Fem les fotos de rigor, i reprenem forces, tot contemplant les fantàstiques vistes, que ens envolten, Aneto, Maladeta, Pa de Sucre, Tumeneia, Pica d´Estats, Besiberris....
Per baixar ens calcem grampons, per evitar qualsevol relliscada.
Ja de baixada, el Miquel J. El Josep Mª i jo, ens desviem per pujar ràpidament l´avantcim del Montardo.
Ja de baixada, enllacem amb el grup. I per fi trobem el camí bo, que sense problemes, ens porta fins al Refugi.
Recollim al Jordi, i ja baixem cap als cotxes.
Parem a Arties a fer un mos, i cap a casa, que la Vall d’Aran, esta molt lluny, i ens queden gairebé 4 hores de cotxe.

Trilogia de la Setmana Santa al Queyras. Eipsodi Segon

Trilogia de la Setmana Santa al Queyras. Episodi Primer

"Les Baumes Corcades", 10-10-09.

Dissabte, 10 de Setembre.
Hem quedat la Mab, el Xavi, la Klaus i jo, a Centelles.
Anem a fer la ja clàssica ferrada de “Les Baumes Corcades”.
La Mabel i jo, ja l’hem feta varies vegades, acompanyant al Roger, a l´Oscar i al Juan, i per lo tant ja ens la coneixem bastant.
En canvi, el Xavi, l’ha fet un o dos cops, i la Klaus, no l’ha feta cap vegada, i li te unes ganes terribles.
Aparquem els cotxes, i ja veiem, que serà una romeria, ja que costa trobar un forat, on deixar els cotxes.
Ens equipem i ens dirigim a l’inicií de la Via Ferrada.
Ja hi ha cua!!
Esperem que sigui el nostre torn, i ens enfilem per la roca.
Anem fent fins l’inicií del pont penjant, allà la Mabel i jo, prenem la drecera, ja que hi ha 10 o 12 persones, esperant per passar el pont.
El Xavi i la Klaus, esperen pacientment el seu torn, i nal tres els esperem a l’altre costat del pont.
Vora una hora desprès, els hi toca el torn.
I xino-xano, concentrats en el llarg recorregut de 60 metres,el passen.
Una vegada, ens trobem de nou, reprenem la Via Ferrada, i fem el llarg flanqueig, que ens porta al desviament, cap a la variant més fàcil o la més difícil, nal tres tirem cap a baix, ja que anem a buscar la variant més difícil. En el descens ens trobem la famosa “cabra” que esta acompanyada.
Li fe fotos,i ella espera pacientment a veure si li donem quelcom de menjar. Veient que no li fem cas, passa de nal tres.
Continuem i arribem al segon desviament, amb una variant difícil i l’altre més senzilla.
El avi, tot sol, decideix tirar per la part més difícil, i la Klaus, la Mab, i jo li tirem per la part més fàcil.
Ens trobem a dalt, i ja tant sols ens resta supera el tram de l’escala, i un petit però empipador desplom.
Finalment, arribem a dalt del Puigsagordi. Punt final de ja aquesta clàssica ferrada.
Ja tant sols ens queda baixar pel camí fins els cotxes, i buscar algun bar, on ens facin un entrepà!