Bony de la Redona,03-01-10.

Diumenge, 3 de Gener de 2010.
Ens llevem de nou, a l´estació d´esqui de Boí.
Aquesta nit també ha fet fred, però sembla que menys.
Sona el despertador a les 8,10. Hem dormit vora 10 hores.
La Mab i jo, avui hem de tornar d´hora, i la Klaus i el Xavi, tampoc volen tornar gaire tard, i en Piter, sembla què es quedara per Viella o Benasc.
Aixì, que ens decidim pel Bony de La Redona, un pic de 2630 metres de desnivell, una excursió classica i rapida, de 590 metres de desnivell i de nivell BE, S2-S3.
La pujada, és fa per pistes, i anem remuntant el Barranc de Collbirrós, fins al collet.
Un cop al collet, ens desviem cap a l´esquerra per remuntar els ultims metres que ens separen del cim del Bony de la Redona.
Abans de sortir cap amunt, ens trobem en Danima, que amb uns companys del C.E.C., estan voltant per la Vall de Boí, també.
Dalt del Bony de la Redona, ens trobem amb la neu un pel glaçada, i amb alguna dificultat superem l´ultima pala.
La boirina, ens fa baixar amb problemes de visibilitat.
Un cop al collet, ens separem del Piter, què s´enganxa amb el grup del Danima, que anaven cap al Cap de Raspes Roies.
La Mab, que s´havia quedat al coll, per no forçar més el genoll, ens espera, i llavors amb el Xavi, la Klaus i jo, anem baixant en direcció els cotxes. Al´arribar ja a baix, comença a nevar, cada cop amb més força.
Recollim els trastos i marxem, propera parada: Bellcaire d´Urgell, Bar Sport.

Pica Cerví de Durro, 02-01-10

Dissabte, 2 de Gener de 2010.
Ens llevem a l´estació d´esquí de Boí.
Som la Mab, la Klaus, el Xavi, el Piter i jo.
El dia, es lleva fred i amb força vent, però s´ha quedat un cel net, amb un blau intens.
El primer objectiu del 2010, és la Pica Cerví de Durro, un cim de 2652 metres d´alçada.
La sortida d´avuí, té 610 metres de desnivell, i és una sortida molt agradable, sense cap mena de dificultat tècnica.
Està catalogada com a BE S2 (Bon Esquiador, S2 Escala Traynard, pala fácil i poc inclinada).
Sortim del Pàrking Superior de l´Estació, i enfilem per la primera pala, que trobem davant nostre.
Anem pujant, i creuem les pistes en direcció la lloma que porta cap al Cerví de Durro.
Anem pujant xino-xano, i amb unes quantes voltes maries, assolim la carena.
Ens creuem amb un grup d´un esquiador i cinc raqueteros, que ja baixen del cim, i ens comenten
que a dalt esta força glaçat, que potser haurem de posar ganivetes.
Arribem a la part de la neu glaçada, i en Piter i en Xavi, passen sense ganivetes, però la Mab, la Klaus i jo, preferim posar-les.
Pocs metres abans d´arribar ens separem, la Mab no vol forçar el genoll, i la Klaus i el Xavi, també prefereixen baixar. En Piter i jo, treiem esquis i calçem grampons, i arribem a dalt del cim.
Fem les fotos de rigor, i baixem.
De baixada, enganxem a la Klaus, al Xavi i la Mab.
Anem baixant i abans d´arribar al collet, que ens separa de les pistes, veiem que la pala que baixa fins al fons de la vall, presenta una pinta impresionant.
El Xavi, el Piter i jo, ens hi llançem, fins al fons de la vall, gaudint d´una fantàstica neu pols, al arribar a la cabaneta del fons de la vall, veiem les nostre traçes, hem gaudit tant de la baixada, que decidim remuntar de nou la pala, per tornar a fer una altre baixadeta.
Dit i fet, enfilem pala amunt de nou, i la tornem a baixar, tot deixant les nostre traces en la neu de qualitat ”powder”.
Decidim què ja es hora de tornar, i remunten de nou la pala, arribem al collet, i baixem per les pistes cap al Pàrking.
Allà ens esperen la Klaus i la Mab.
Per finalitzar la jornada, veiem la baixada de torxes del´estació de Boí.
Despres de sopar, anem a dormir, a veure quina meteo, ens espera al dia següent.

Bon Any Nou! Feliç 2010!

Pedró dels Quatre Batlles, 2383 m. 27-12-09

Desprès dels àpats de Nadal, venia de gust cremar els torrons, i aprofitant l’avinentesa de que a Port del Compte, sembla que hi ha un bon paquet de neu, ens hi arribem.
Deixem el cotxe al Pàrking del “Sucre”, i veient que la cosa promet, ja que hi ha força neu, ens animem a pujar el “Pedró dels Quatre Batlles”, el punt més alt de la Serra de Port del Compte.
Ens equipem, calcem esquis i enfilem per la pista més propera, anem foquejant xino-xano,i ens trobem amb el Lluís i el David, dos xicots de Manresa, que també van cap al “Pedró”, com que ells ja s’ho coneixen, ja que son habituals de la zona, ens conviden a compartir traça.
Trenquem per una pista tancada, i una mica més amunt, ja deixem les pistes, i enfilem cap al Prat de Bacies.
El paisatge, és espectacular,els arbres enfarinats, el Cadí, el Pedraforca, la Cerdanya, Andorra, tot blanc.
Anem obrint traça,per una deliciosa neu pols, de qualitat “powder”.
Ja gairebé arribant a dalt del Coll, el vent gèlid, ens fa parar per treure els “gores”, jo aprofito per picar quelcom, i ja enfilem la pala final, que ens deixa dalt del “Pedró dels Quatre Batlles”, allà envoltats de pessebres, fem alguna foto, gaudim de les espectaculars vistes, i traiem pells, per enfilar cap a la zona de l´”Estivella” de Port del Compte.
Baixem tot gaudint, de la neu pols, a estones esta un pel glaçada, però en general esta boníssima.
Ens creuem amb una altre grup d’esquiadors, que venen de Tuixén, i amb molta gent amb raquetes.
Finalment arribem al Pàrking del “Sucre” i ens acomiadem dels dos companys de Manresa.
De tornada, parem en un mirador proper a Port del Compte, a fer un picnic, i a gaudir de la satisfacció d´una jornada rodona.
Ha estat una ascensió curta de poc més de 600 metres de desnivell, però totalment satisfactòria!

Bon Nadal!!

Ferrada Regina de Peramola,05-12-09

Dissabte 5 de Desembre.
El Xavi, la Klaus, la Mab i jo, hem passat la nit,entre Oliana i Coll de Nargó.
Un desnivell de 330 metres, un pont penjant amb un buit que impressiona, uns quants ressalts desplomats, un excel·lent equipament, una roca agraïda, uns paratges salvatges,un pas dels que s’han de tenir fe.
Amb tots aquests ingredients, el còctel resultant: “Regina de Peramola”, la mítica via ferrada d´Oliana, una de les més llargues de Catalunya, i també una de les més freqüentades.
Vora quarts de deu, ja estem preparats i comencem a caminar, tot anant a buscar l’inicií de la via ferrada.
Som dels primers en començar, ja que davant nostre, tant sols hi ha una parella.
L’entrada a la ferrada, és d’aquelles que fan de filtre, un pas difícil pels baixets, amb el primer esglaó un pel allunyat, i un tramet vertical i “durillo”.
El primer tram fins al pont nepal.li, diguem que es vertical, però esta molt ben equipat i molt ben assegurat.
Creuem el pont nepal.li, que fa força impressió, i és que el buit, sembla que et vulgui empassar.
Ens trobem ja en el segon tram de la ferrada, sortint del pont, ens espera un tram també força explosiu i vertical, però també excel·lentment equipat.
I finalment, arribem al tercer tram.
Trobem un cartell que indica que no es apte pels nens, i és que apart de comptar amb alguns passos desplomats, ens trobarem amb el “pas de la fe” i es que creuar d’una paret a un altre, amb el buit als peus, i l’ajut d’uns graons i una cadena, no sembla molt tranquil·litzador, no?
Així i tot, ens enfilem per aquest tercer tram, i xino-xano, superant els passos més durs, i amb molta “fe”, arribem a dalt de tot.
Fem un mos, i les fotos de rigor,
Sense treure’ns arnes, casc i bagues, retornem pel camí equipat “Joan Nubiola”, que de fet sembla un altre ferrada. La baixada, és força entretinguda, ja què has d’estar atent, ens trobem fins i tot una mena de barranc.
Arribem a l’encreuament del segon i tercer tram, i aquí ja agafem el caminet normal de baixada cap als cotxes.
D’aquí enfilem cap a Organyà, per celebrar el nostre èxit, tot fent unes cervessetes.
I és que estem molt satisfets, ja que els records, que teníem d’aquesta ferrada, feta fa 8 o 9 anys enrere, eren totalment diferents.
Més tard enfilem cap a Andorra, en busca de la neu.....